Va ser aquest divendres que volent
anar a esquiar, no vaig poder perquè tenia tres hores de classe a l'institut.
El que tot i anant-hi amb remordiments.
I tants remordiments que arribat a classe
vàrem fer només una hora de res, i les altres dues no vàrem fer res.
Picant-me els "ous" per aquella "putadeta",vaig continuar amb l'idea i aquest
dissabte vaig pujar a les pistes de Núria.
Dissabte al matí, ja m'havia
preparat l'equip i els àpats la nit anterior, va ser aixecant-me justet que pres
el cafè, menjada la botifarra i beguda la llet, vaig emprendre el viatge fins a
l'estació.
Sabent que anava tard, però no sabent quant, vaig arribar
a l'estació que el tren ja sortia.
Passant d'anar a comprar el bitllet, tot just pujat al tren amb els esquís que se'm queien, van tancar les
portes.
Vaig anar a veure el revisor quan explicant-li i demanant-li un parell o
tres de minuts per comprar el bitllet.
Em va dir que anaven massa endarrerits per
augmentar més el retard del tren.
Va ser quan em va suggerir que a
Vic, com que hem d'esperar el tren que ve de la Tour de Querol, França, que poder
allà tindria els dos o tres minuts que volia.
Arribats a Vic, vaig mirar la via del costat, i no veient cap tren vaig pujar les escales per comprar
el bitllet cap a Núria.
Sabent que a Vic estava dos euros més bé de
preu que a Canovelles, la sorpresa va ser quan em va dir el preu.
Ja que per comptes de pagar-ne 30'65 e. a Canovelles, en vaig pagar 17'60 e. a Vic.
Jo encantat de tota la vida els hi vaig pagar.
Donant-li les gràcies al revisor, em va fer
l'ullet.
Arribats a Ribes i baiant del tren, vaig pujar al cremallera.
On passant el revisor, se'm va quedar un dels dos bitllets que tenia.
Quan li vaig
dir que aquell era per descanviar pel forfé.
Quan em va ensenyar que només havia
pagat el tren i el cremallera.
Per això m'havia sortit tan bé de
preu.
Ahahaha...ahahaha...ahahaha...!!
Total,arribat a les pistes vaig passar d'anar al telerrastre que
et porta al telecadira principal perquè allà et miren el forfé.
I caminant una
mica més, vaig anar directa al telecadira
Havent-hi la Carla allà, em va
demanar el forfé, i jo fent-me el "longuis" fent veure que el buscava per fer
temps, va ser quan va arribar el telecadira, i m'hi vaig enfilar.
Ja abans
m'havia trobat el Jaume Pou, on saludant-nos i dient-se quatre coses, vaig anar a les
pistes.
Arribant a dalt del telecadira, això que vaig anar a pixar i no
ser què, que va aparèixer el Jaume.
Explicant-li em va dir que anés a la
pista de l'ou, que allà no miraven si tens forfé o no en tens.
GRÀCIES JAUME!!
Total que anant a aquella pista i veient-la fàcil la vaig
començar a baixar sense pals.
Com que allà pujaven esquiadors i no
esquiadors, de vegades tenia de fer cua.
Va ser quan vaig calcular el temps que
trigava en sortir i arribar l'ou aquell.
Cinc minuts.
La pega d'aquell ou
era que per pujar-hi t'havies de treure els esquís cada vegada, però aquell dia
m'era igual perquè esquiava de "guais".
Ahahaha...ahahaha...ahahaha...!!
Així que cap allà la una del
migdia, em vaig dir que ara que fan el canvi de personal, vaig al telecadira que
no hi serà la Carla.
Un xurro!!
Encara hi era.
Així que vaig ser jo qui va
anar a dinar i a recuperar forces.
Ja dinat i passejant-me per les
instal·lacions, vaig trobar-me altre vegada el Jaume i un company que ja estava
cansat d'esquiar i de caure amb la taula.
Que li vaig demanar el forfé que ja no volia més.
I aleshores donant-li les gràcies vaig anar a la pista vermella que
volia des d'un principi.
Pensant-me que aquelles hores ja estaria tota
pelada, va ser quan vaig comprovar que encara hi havia neu esquiable.
No
corrent massa les primeres baixades, va ser agafant-li confiança i a
embalar-me, que varen venir les caigudes tontes.
Total, arribats a
l'última baixada, vaig retrobar a l'Ivan Bové, i amb temps de sobres, vaig voler anar a
saludar la Dolors, la noia del dispensari d'allà Núria que va descobrir que no
duc calçotets.
Ja plegat tot i cap al
cremallera, arribat a Ribes vaig anar al bar per demanar un cafè americà.
Mirant la tele i remenant el cafè mig adormit i cansat, va ser aquest va
vessar-me de la tassa.
Veient-ho el cambrer, em va dir si volia que
l'omplís més.
No m'hi vaig negar.
Acabant-me el cafè i havent-l'hi pagat, em va
costar noranta cèntims.
On pensant-me que m'havia cobrat de més, sortint de
l'estació per assegurar-me que tenia temps suficient per un altre cafè.
Vaig
entrar per demanar-li un altre cafè americà.
Begut i pagat, vaig
comprovar que eren noranta cèntims.
Amb la tassa anterior li vaig
explicar lo de la matança del porc.
Arribant l'últim tren i ja a dalt
veient-lo ple de gent, vaig quedar-me a prop de la porta perquè entrés l'aire
fresc.
Mentre en estació en estació, vaig estar entre els vagons.
També vaig comprovar que la gent no està bona, ja que estant a vint graus dins del
tren, com a mínim.
No es treuen la jaqueta, i a més a més tanquen les portes perquè
no hi entri aire fresc.
Quan jo amb samarreta i morint-me de calor.
SORT!!!!!!!!
Senyal i límit del guant
Ahahaha...ahahaha...ahahaha...!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada